Espanya és un dels països amb els edificis menys antics, gràcies al boom immobiliari.

Raquel Hernández - El parc d'edificis en Espanya i Catalunya té un clar referent en la historia de l'últim segle. Durant les dècades dels anys 50, 60 i 70, la construcció a Espanya va sofrir un gran impuls com a conseqüència de l'augment de la població, la migració interna i la millora del nivell adquisitiu de les famílies, que els permetia accedir amb més facilitat al mercat immobiliari.

Al parc de l'immoble espanyol, igual que en l'europeu, hi ha una gran diferència entre els habitatges principals i els secundaris (o de vacances). Les etapes històriques delimiten clarament l'aparició d'unes i d'altres. És per això, que tenen una antiguitat molt diferent.

Un altre factor important en l'anàlisi de l'antiguitat dels edificis és l'especulació immobiliària, aquesta ha suposat l'abandonament i la destrucció d'una part important del patrimoni històric a moltes ciutats espanyoles, entre les quals destaquen, sobretot, les que tenen un cens no molt elevat i que han sofert, en alguns casos, la decadència dels modes de vida urbana.

Aquests factors influeixen no només en l'antiguitat dels parcs d'edificis, sinó també, a partir d'ella, en la nova demanda i en les dimensions dels immobles. Respecte a la nova demanda, es fa evident que, com més antics són els edificis i les cases, menys s'adapten a les necessitats i a les modes del moment, pel que hi ha una major exigència de nous llocs en els quals viure, que s'adaptin a la voluntat del nou comprador. A més, el nombre cada vegada major d'immigrants permet als propietaris dels immobles adquirir noves cases, gràcies als contractes de lloguer. Respecte a les dimensions, cada vegada és més usual trobar cases petites, o fins i tot molt petites (com la intenció de la ministra de Foment de construir casa per a joves d'uns 30 m2), a les què és més fàcil tenir accés gràcies a un preu menor.

L'ANTIGUITAT DEL PARC A ESPANYA

La principal i més consensuada característica sobre l'antiguitat del parc d'habitatges a Espanya és que, aproximadament, un 50% del mateix es va construir abans de la dècada dels anys 80. Per tant, aproximadament la meitat dels edificis tenen un mínim de 30 anys. Evidentment, la resta del mercat del immoble s'ha edificat abans dels vuitanta, encara que el creixement ha estat molt diferent, segons l'etapa que s'ha viscut. Els setanta, gràcies al lent, però constant desenvolupament econòmic, es va construir gairebé una quarta part del parc d'habitatges principals que existeix actualment. Els vuitanta, va ser quan l'habitatge va viure un dels seus pitjors moments i, els noranta, es va construir la resta (més o menys un 30%, el que suposa, aproximadament, 1,9 milions d'habitatges destinats a residència principal). Al contrari, els noranta, les característiques demogràfiques i econòmiques van fer possible un augment de la construcció i de la demanda dels habitatges principals, encara que no va arribar tan alt com els setanta.

Per tant, els anys 60 i 70 constitueixen una clara anomalia, ja que suposen una gran aportació a l'actual parc d'edificis. A partir d'aquest recorregut històric i sociològic, molts estudis asseguren que entre el nombre actual d'habitatges principals, prop de 2,7 milions es van construir en la dècada dels seixanta, 3,5 milions en els anys setanta i més d'1,4 milions dels anys cinquanta, quan va començar l'apogeu del procés de migració interior al país.

Així, l'impuls de la construcció en les tres dècades (entre 1950 i 1980), mostra, clarament, el creixement espanyol, i és el més important en la història espanyola.

L'antiguitat del parc va fer que, durant els últims anys, s'haguessin de construir entre 100.000 i 200.000 habitatges anualment. Encara que, si es rehabilitessin i s'adeqüessin els ja existents, no seria necessari seguir amb aquest nivell de construcció i aprofitar els edificis ja construïts (fet que s'està començant a posar de moda).

Si es fa una senzilla anàlisi de l'antiguitat dels immobles i de les seves característiques es pot comprovar que s'estan reemplaçant entre 1 i 2 milions (o es farà pròximament). Aquests coincideixen amb els construïts abans de 1920 i, més o menys, la meitat dels construïts fins a 1960. No es produeixen fins a finals de la dècada dels noranta els primers intents de recuperació de petites zones d'immobles.

Respecte a Europa, el parc espanyol és molt més jove, precisament, perquè no va ser fins a la dècada dels anys seixanta i setanta quan es van començar a construir els edificis a tota marxa. Referent als edificis de lloguer, malgrat les dificultats actuals de comprar un immoble per l'alt preu d'aquests, Espanya té un dels mercats més reduïts de tota Europa Occidental.

CAUSES I CONSEQÜÈNCIES

Les tres causes principals de l'antiguitat del parc d'edificis són el creixement de la població, la migració interna des de les àrees rurals del país cap a les més urbanes i la millora de la capacitat de compra de les famílies. Aquestes causes van influir totalment en les construccions de les últimes dècades i encara ho fan en l'actualitat.

Hi ha un altre fet important que no pot passar-se per alt: els experts del món immobiliari consideren que, per amortitzar totalment un edifici, la mitja és que tingui una antiguitat aproximada de 90 anys, per això, les cases construïdes, a partir de 1920 (que segons el cens són, aproximadament 1,2 milions), s'haurien de substituir per noves edificacions.

A més els edificis que es van construir entre els anys 60 i 70 estan en mal estat, pel que, possiblement, la majoria precisin àmplies rehabilitacions. L'exemple més clar està als barris antics de les grans ciutats, com el Born o el Raval, a Barcelona.